De les finestres trencades a la lluita contra la delinqüència: alguns esglaons perduts

Abstract

Quan Wilson i Kelling van escriure l’article sobre les finestres trencades l’any 1982 van assentar lesbases d’una teoria del desordre i del delicte que serviria, entre altres coses, per posar en marxa unadècada després les conegudes polítiques de zero tolerance, les quals, seguint l’estela del’experiència de Nova York, es van estendre per tot el món occidental. La teoria es basava enl’establiment d’una relació directa, gairebé de causa-efecte, entre el desordre al carrer i ladelinqüència, fins i tot amb la gran delinqüència. Es partia de la base que l’existència de conductesincíviques i un medi físic hostil i agressiu feia que la gent “normal” abandonés els carrers, de maneraque els espais públics eren ocupats pels incívics i delinqüents, i les zones en qüestió acabavenregistrant alts índexs de delinqüència. Uns anys després alguns varen arribar a la conclusió(especialment Kelling) que si el desordre portava a la gran delinqüència, lluitant contra el desordre esprevenia la delinqüència i que la policia havia de combatre enèrgicament (amb tolerància zero) lespetites infraccions i faltes com la millor via per prevenir la delinqüència. El gran descens de ladelinqüència a la ciutat de Nova York durant els anys que es va aplicar aquesta política va seratribuït a la bondat d’aquests plantejaments, tot i que, en el mateix període, totes les grans ciutatsamericanes van experimentar descensos similars encara que apliquessin polítiques diferents de lazero tolerance. Després d’alguns anys la doctrina criminològica més solvent, fins i tot dels EstatsUnits, s’està qüestionant tant els plantejaments originals com la seva traducció en polítiques policialsintensives com a únic mitjà de prevenir les conseqüències negatives de la degradació del medi. Així,no queda clar el que Kelling i Wilson qualificaven com a desordre, ja que en alguns casos feienreferència a conductes que ja constituïen delictes i la relació causa-efecte es convertia en unatautologia, ja que si el desordre incloïa activitats delictives, no podíem dir que el desordre portava ala delinqüència, ja que aquest mateix desordre es produïa per la mateixa delinqüència. Caliareplantejar l’aforisme o eslògan en el sentit que el desordre el que comporta és (sensació de)inseguretat i disminueix la qualitat de vida. El que cal, doncs, és afrontar el desordre per restablir unavida harmònica en societat amb sentiments acceptables de seguretat. Situada la qüestió en aqueststermes, la necessitat de polítiques policials de zero tolerance ja que no es percep com l’única inecessària sortida al desordre.